...des de la petita Lhasa...des de Leh. Us escrivim tot aprofitant les ultimes i millors hores de llum del dia a Leh i aquesta vegada, i per primera vegada, ho fem en la nostra llibreta de notes. En les ultimes noticies us comunicavem l'inici del nostre cami cap a Ladakh. Aquest no semblava que hagues de ser un trajecte comode, ja que havia de durar unes 16 hores, pero finalment, va ser mes llarg i intens de l'esperat.
Tot va comencar a Manali a les dues de la nit on ens va recollir el minibus que ens havia de portar fins a la capital de Ladakh. Dins del minibus erem 12 passetgerxs: el conductor, l'indi que no saps ben be que fa alla (suport moral?), dues noies angleses, un home angles que despres de jubilar-se estava per la meitat del mon que no havia visitat de jove, nosaltres, una parella d'israelians, un israelia i una altre israelia. Segurament, la proporcio d'israelians dins l'autobus es la mateixa que la que es pot trobar a la resta del Nord de la India. Hem sabut que hi ha uns 200.000 turistes israelians que visiten la India cada any ( a Israel son 6 milions) i a mes, ho fan durant periodes de temps molt llargs, tornant al seu pais on treballen durant un temps mentre els renoven el visat per tornar cap aqui.
Poc despres d'engegar la marxa, ens vam trobar aturats en un embus de camions. La causa de l'embus no la vam saber fins unes 5 hores mes tard. Feia pocs dies hi havia hagut un despreniment d'una part de la carretera i els camions no podien passar. Va ser espectacular veure la quantitat de camions que poden arribar a fer una carretera tan complicada i que passa per tanta alcada.
A partir de llavors vam poder avancar a un ritme superior, pero tampoc al ritme desitjable. A mida que passaven les hores de vistes espectaculars i diferents quilometre a quilometre, ens vam anar adonant que era impossible arribar al nostre desti abans de mitjanit. A mes, a partir d'un punt del viatge es va comencar a sentir un soroll de tant en tant, semblant al so d'un petard, i no sabiem exactament d'on provenia. Al principi, pensavem alguna roda, pero despres vam veure que era algo del motor. En qualsevol cas, el conductor i el seu 'ajudant', tot i no saber que era, deien: 'No problem. That's India.', comentari que feia el soroll mes inquietant.
Cap a les 6 de la tarda es va comencar a coure 'la revolucio'. Ens trobavem a l'hora en la que suposadament haviem d'arribar, pero nomes haviem recorregut 70 quilometres dels 470 que separen Manali de Leh. A mes, estavem a punt de travessar l'ultim campament viable per dormir, el qual ja es trobava a 4000m d'alcada. Despres d'aquest, venen tot un seguit de passos, el mes alt d'ells de quasi 5400m, la mateixa alcada que el camp base de l'Everest. Obviament, nosaltres no estavem disposadxs a continuar, ja que el conductor portava moltes hores conduint (nomes amb algun petit descans), la carretera no es una autopista precissament, teniem un soroll no identificat, una gent amb poques ganes d'identificar-lo i comencava a ser de nit.
Tot aixo, suposava un risc de tenir un accident o de quedar-nos tiradxs a molta alcada, el que podria ser un gran problema. A mes, molta de la gent no tenien ni idea de que passariem a aquesta alcada, ni coneixien el mal d'alcada, ni com evitar-lo, ni les seves consequencies. No portaven ni mitjons, ni sac, ni jersei, ni havien begut gaire aigua... La combinacio de: el passotisme dels conductors que no contestaven les nostres preguntes, ni ens explicaven quines eren les seves intencions (com per exemple dormir a 4600m), la passivitat de lxs nostrxs companyxs de trajecte, frases com 'Segurament el millor que podem fer es ser bons nens, fer el que ells volen i seguir cantant' i el fet que acabavem de passar Sarchu (l'ultim campament) van precipitar la nostra desesperacio, que es va materialitzar en un ' Thats's enough. Stop the car.........Stop the car!!....Stop the car now!!!!!!!'. Vam passar una bona estona discutint, intentant veure quines eren les opcions i que volia o pretenia fer la gent. El que ja teniem clar es que nosaltres dos aquella nit la passavem a Sarchu, encara que ells seguissin i el dia seguent ens afegiriem en un altre bus o camio.
Finalment, despres de comentaris algo inquietants (de l'estil de l'anterior), vam coincidir en que la millor opcio era passar la nit tranquilament i continuar el dia seguent. Aixi, vam poder saber que li passava al bus (es tractava d'una mala combustio per falta d'oxigen degut a l'alcada), totxs vam poder descansar (tot i que les dues noies angleses van tenir mal de cap per l'alcada i l'Adri tampoc va passar gaire bona nit) i el dia seguent disfrutar d'uns paisatges encara mes espectaculars, com una impressionant esplanada a 5000m on habiten nomades Khampa. Aixi doncs, havent sortit a les 8 del mati ens vam plantar a Leh a les 5 de la tarda, cansadxs, 39 hores despres d'haver sortit de Manali.
Nomes ens van fer falta un parell de dies per descansar i recuperar forces, i ja vam comencar a mirar quines coses fariem durant el mes que ens esperava a Ladakh. D'una banda, preteniem fer tota una serie de visites per pobles i monestirs al voltant de Leh. D'altra banda, teniem un parell de trekkings que ens temptaven: el de Padum (regio Zanskar) a Lamayuru i el de Zingchen a Chilling. El primer, es un trekkin una mica durillu amb molts passos entre 4500m i 5000m, acampant, amb guia, cavalls per transportar i un trajecte de dos dies en bus fins al punt d'inici. Ens motivava molt, pero entre que potser era massa fer els dos trekkings (tant pel cansament com perque no ens deixaria temps per fer altres coses) i que sortia molt car, al final nomes vam fer el segon. Realment va ser una passada.
Van ser un total de sis dies, jornades bastant curtes, assequibles, que duraven entre 3 i 6 hores i nomes vam creuar un pas de 4900m. El paisatge era espectacular, muntanyes totalment arides i multicolors, amb illes d'un verd molt intens a les valls. Tambe va ser una oportunitat per veure cabres de la regio (blue sheep), marmotes per un tubo, aligues, perdius, yaks... Pel que fa a l'Snow Leopard (molt famos aqui), nomes vam poder veure petjades fresques. Pero el mes interessant de tot i el que mes ens motivava d'aquest trekking es que ens allotjavem en families Ladakhis, en petitissims pobles (el mes gran tenia 12 cases i el mes petit una).
Va ser una experiencia de luxe, es un privilegi poder viure directament una cultura que, tot i haver patit alguns canvis recentment, s'ha mantingut bastant intacte durant centenars d'anys. La gent era increiblement amable i acollidora, tot i les dificultats amb l'idioma. Portavem un llibre per aprendre ladakhi i, tot i que no vam poder dir (ni entendre) gaires coses, va ser molt divertit. Anavem amb un guia local que ens facilitava la comunicacio i ens va explicar forca coses tant de la cultura com de l'entorn en el que ens trobavem.
Va ser molt intens i per nosaltres es una mica dificil explicar-ho per escrit, pero algunes de les coses que ens emportem amb nosaltres son, per exemple, aquest ritme en que la frontera entre feina i oci es molt feble. A part de que tot es molt mes lent, el mes interessant es que el que nosaltres entenem com a coses separades 'oci/treball', ellxs ho fan tot al mateix temps, es mes, inclus moltes coses que nosaltres considerariem treball per elles no ho es i ho consideren molt important per les relacions i la comunitat. Rentar la roba no es nomes rentar la roba, sino que tambe es trobar-se i xerrar sense presses. Fer un te no vol dir tenir el te el mes aviat possible a taula, sino que poden passar mil coses des que s'agafa el casso fins que acaba a la tassa. Tot aixo crea un ambient molt calid en el que les relacions esdevenen molt fortes (tant dins de la familia com amb amb les veinxs). Es molt habitual que s'ajudin unxs a lxs altrxs a l'hora de fer algunes feines, ja sigui al camp o a casa, a la vegada que en moments concrets, com naixaments, morts o casaments, tambe es donen molt suport. Durant molt de temps no han necessitat els diners en aquestes viles i encara avui dia es produeix intercanvi de productes entre els diferents pobles.
Mes enlla dels xinxes que atacaven la Gemma per la nit i de l'exponencialment incrementada capacitat de l'Adri per seure al terra durant hores en 'lotus assana' (la posicio de meditacio), podem explicar-vos algunes anecdotes. Els dos dies que vam viure amb la familia de Rumbak els vam compartir tambe amb un monjo budista que s'estava allotjant alla. Ens llevavem al mati sentint ja com recitava oracions interminables. Era divertit veure com badallava mentre recitava, posava la radio, llegia en diagonal...i el moment culminant va ser a la nit quan ens van oferir chaang (cervesa ladakhi feta de cibada) i el nen de la casa (d'uns vuit anys) li posava cervesa...ell se la bebia mentre recitava...li tornava a omplir....se la bebia...li tornava a omplir....se la bebia...li tornava a omplir....se la bebia... amb somriures de complicitat entre els dos. Quan nosaltres vam anar a dormir el ritual encara seguia. Seguint amb el tema monjos, a Skyu vam poder assistir a unes oracions dins del monestir fetes per un monjo hip-hoperu (son una plaga). Tambe vam viure moments molt divertits amb el nen de la casa de Yurutse (unica casa del poble), com per exemple, la seva benediccio de cada raco de la casa amb el seu estil propi. Al mati, quan marxavem, ell estava preparat, amb la seva motxilla posada, lligada per la cintura com nosaltres i disposat a fer-nos de guia. Evidentment, la despedida va acabar amb una pataleta i una estirada d'orelles.Tambe ha esta una oportunitat per poder provar el menjar tipicament ladakhi, ja que no hi ha restaurants que en facin, nomes n'hem trobat un en tot Leh. Han estat uns dies increibles que hem compartit basicament amb les dones de les cases, ja que, en ser estiu, els homes estan pasturant els ramats durant un parell de mesos. Una experiencia genial i inoblidable.
Des de llavors, el nostre dia a dia ha consistit en un callejeo constant per la ciutat de Leh, descubrint i saborejant els mil i un racons encantadors, introduint-nos aixi en la vida quotidiana de la ciutat. A mes, tot aixo ho hem pogut enriquir anant cada mati a veure un documental diferent al Women's Alliance Center, una associacio que fomenta el coneixement-reflexio-accio en vers la situacio social, politica, economica i ambiental de Ladakh, a la vegada que promou la cultura ladakhi. Aquest col.lectiu te molta rellevancia aqui, ja que busca l'afrontament critic del proces de globalitzacio, que en el cas de Ladakh s'ha vist iniciat de forma mes evident des de l'obertura, ara fa uns 30 anys, de les carreteres que el connecten amb la resta de la India.
Les consequencies d'aquest fenomen son, principalment, una perdua d'autonomia i sostenibilitat d'una societat que ha viscut aqui des de fa milers d'anys. Es a dir, molta gent que fins fa poc vivia i menjava tot l'any del que produien ellxs mateixxs, en un context de petites comunitats i amb una forta cooperacio, ara es troba en una situacio completament diferent. El que abans era un estil de vida autosuficient i sostenible (en el sentit de que es pot mantenir en el temps), ara s'ha vist transformat en un estil de vida depenent de l'exterior.
Els efectes de l'obertura de la carretera han estat principalment dos. En primer lloc, a permes l'entrada de productes de fora de la regio, els quals desestabilitzen el mercat local, sobretot aquells que estan fortament subsidiats, com per exemple l'arros. Aquest es produeix en altres zones de la India i constitueix la dieta fonamental, pero aqui implica que el producte local, el blat, no pugui competir. Aquest fet no te nomes consequencies a curt termini, com es destruir una part del mercat, sino que a mes, provoca la perdua de sobirania alimentaria, es a dir, perdua del control de la produccio i creacio d'una situacio de dependencia de l'exterior (tant economica com politica). A mes, molts dels productes que arriben actualment generen una gran quantitat de residus, que aqui es fa molt dificil de gestionar. Realment, a la India en general i aqui en particular, estem prenent molta consciencia respecte al tema dels residus, ja que tot allo que consumeixes alla es queda.
El segon efecte d'aquesta connexio de Ladakh amb la resta del mon, es l'entreda d'informacio parcial via tv, turisme, comerc, etc. en relacio a la vida a l'anomenat mon occidental. S'ha generat, sobretot entre lxs joves, una visio de la vida occidental com una vida facil, plena de luxe, comoditat i com un model a seguir. Aixo fa que molta gent deixi de cultivar, vagi a viure i treballar a la ciutat, adopti altres formes de consum i entri en la dinamica d'individualitzacio, es trenquin les comunitats i canvii la societat en general. Aixo ha provocat l'aparicio de fenomens relativament nous aqui com la falta de feina, gent sense casa o demanant diners, delinquencia, etc. Aixo es deu a que ni la vida a la ciutat acaba sent com esperaven, ni tenen la formacio per competir per llocs de feina que han estat ocupats per gent de fora i a mes moltes vegades ja no poden tornar enrera perque no disposen ni dels recursos necessaris ni del coneixement per cultivar la terra.
Aquesta historia es molt semblant a la que ja vam viure a Nicaragua, amb la diferencia de que aqui tot es mes recent i, per exemple, el tema dels transgenics, el monocultiu i els pesticides (molts d'ells prohibits a la UE) encara no han entrat amb tota la forca, tot i que son una amenaca real per aquesta regio i que ja son una realitat a gran part de la India. Tots aquests processos, per molt lluny i oblidats que ens semblin, son els mateixos que han passat a la nostra societat i els seus efectes son una realitat tambe a casa nostra.
Tot aixo evidencia la importancia de potenciar allo local, ja que aixo et permet incrementar el poder de decisio en tot allo que t'afecta (educacio, sanitat, alimentacio, desenvolupament social i comunitari, desenvolupament economic, etc.), evitar caure en la delegacio per desinformacio i desconeixement, fet que fa quedar-te desconectadx de la presa de decisions i sense control sobre les nostres propies vides. Qui de nosaltres ha decidit que s'aprovi una normativa europea que permetra setmanes laborals de 65 hores? Qui de nosaltres ha decidit que amb el pla nacional de l'habitatge basicament es continui reforcant l'enriquiment exagerat de les constructures? Qui de nosaltres ha decidit que a Sant Quirze ens gastem els diners en construir una mega-esglesia?
En definitiva (jeje), que ens morim de ganes de tornar cap alla i seguir amb els petits projectes que s'havien engegat i comencar-ne un munt de nous!
A data d'avui ens queden 40 dies que vole aprofitar al maxim. Per aixo, dema anem a una festeta al monestir budista d'Hemis que durara tot el cap de setmana. Despres combinarem la tranquilitat habitual de Leh amb excursions pel voltant fins al 25 de Juliol que ens plantem a Delhi per fer un recorregut per Rajhastan, despedir-nos i tornar amb il.lusio cap a casa.
Tot va comencar a Manali a les dues de la nit on ens va recollir el minibus que ens havia de portar fins a la capital de Ladakh. Dins del minibus erem 12 passetgerxs: el conductor, l'indi que no saps ben be que fa alla (suport moral?), dues noies angleses, un home angles que despres de jubilar-se estava per la meitat del mon que no havia visitat de jove, nosaltres, una parella d'israelians, un israelia i una altre israelia. Segurament, la proporcio d'israelians dins l'autobus es la mateixa que la que es pot trobar a la resta del Nord de la India. Hem sabut que hi ha uns 200.000 turistes israelians que visiten la India cada any ( a Israel son 6 milions) i a mes, ho fan durant periodes de temps molt llargs, tornant al seu pais on treballen durant un temps mentre els renoven el visat per tornar cap aqui.
Poc despres d'engegar la marxa, ens vam trobar aturats en un embus de camions. La causa de l'embus no la vam saber fins unes 5 hores mes tard. Feia pocs dies hi havia hagut un despreniment d'una part de la carretera i els camions no podien passar. Va ser espectacular veure la quantitat de camions que poden arribar a fer una carretera tan complicada i que passa per tanta alcada.
A partir de llavors vam poder avancar a un ritme superior, pero tampoc al ritme desitjable. A mida que passaven les hores de vistes espectaculars i diferents quilometre a quilometre, ens vam anar adonant que era impossible arribar al nostre desti abans de mitjanit. A mes, a partir d'un punt del viatge es va comencar a sentir un soroll de tant en tant, semblant al so d'un petard, i no sabiem exactament d'on provenia. Al principi, pensavem alguna roda, pero despres vam veure que era algo del motor. En qualsevol cas, el conductor i el seu 'ajudant', tot i no saber que era, deien: 'No problem. That's India.', comentari que feia el soroll mes inquietant.
Cap a les 6 de la tarda es va comencar a coure 'la revolucio'. Ens trobavem a l'hora en la que suposadament haviem d'arribar, pero nomes haviem recorregut 70 quilometres dels 470 que separen Manali de Leh. A mes, estavem a punt de travessar l'ultim campament viable per dormir, el qual ja es trobava a 4000m d'alcada. Despres d'aquest, venen tot un seguit de passos, el mes alt d'ells de quasi 5400m, la mateixa alcada que el camp base de l'Everest. Obviament, nosaltres no estavem disposadxs a continuar, ja que el conductor portava moltes hores conduint (nomes amb algun petit descans), la carretera no es una autopista precissament, teniem un soroll no identificat, una gent amb poques ganes d'identificar-lo i comencava a ser de nit.
Tot aixo, suposava un risc de tenir un accident o de quedar-nos tiradxs a molta alcada, el que podria ser un gran problema. A mes, molta de la gent no tenien ni idea de que passariem a aquesta alcada, ni coneixien el mal d'alcada, ni com evitar-lo, ni les seves consequencies. No portaven ni mitjons, ni sac, ni jersei, ni havien begut gaire aigua... La combinacio de: el passotisme dels conductors que no contestaven les nostres preguntes, ni ens explicaven quines eren les seves intencions (com per exemple dormir a 4600m), la passivitat de lxs nostrxs companyxs de trajecte, frases com 'Segurament el millor que podem fer es ser bons nens, fer el que ells volen i seguir cantant' i el fet que acabavem de passar Sarchu (l'ultim campament) van precipitar la nostra desesperacio, que es va materialitzar en un ' Thats's enough. Stop the car.........Stop the car!!....Stop the car now!!!!!!!'. Vam passar una bona estona discutint, intentant veure quines eren les opcions i que volia o pretenia fer la gent. El que ja teniem clar es que nosaltres dos aquella nit la passavem a Sarchu, encara que ells seguissin i el dia seguent ens afegiriem en un altre bus o camio.
Finalment, despres de comentaris algo inquietants (de l'estil de l'anterior), vam coincidir en que la millor opcio era passar la nit tranquilament i continuar el dia seguent. Aixi, vam poder saber que li passava al bus (es tractava d'una mala combustio per falta d'oxigen degut a l'alcada), totxs vam poder descansar (tot i que les dues noies angleses van tenir mal de cap per l'alcada i l'Adri tampoc va passar gaire bona nit) i el dia seguent disfrutar d'uns paisatges encara mes espectaculars, com una impressionant esplanada a 5000m on habiten nomades Khampa. Aixi doncs, havent sortit a les 8 del mati ens vam plantar a Leh a les 5 de la tarda, cansadxs, 39 hores despres d'haver sortit de Manali.
Nomes ens van fer falta un parell de dies per descansar i recuperar forces, i ja vam comencar a mirar quines coses fariem durant el mes que ens esperava a Ladakh. D'una banda, preteniem fer tota una serie de visites per pobles i monestirs al voltant de Leh. D'altra banda, teniem un parell de trekkings que ens temptaven: el de Padum (regio Zanskar) a Lamayuru i el de Zingchen a Chilling. El primer, es un trekkin una mica durillu amb molts passos entre 4500m i 5000m, acampant, amb guia, cavalls per transportar i un trajecte de dos dies en bus fins al punt d'inici. Ens motivava molt, pero entre que potser era massa fer els dos trekkings (tant pel cansament com perque no ens deixaria temps per fer altres coses) i que sortia molt car, al final nomes vam fer el segon. Realment va ser una passada.
Van ser un total de sis dies, jornades bastant curtes, assequibles, que duraven entre 3 i 6 hores i nomes vam creuar un pas de 4900m. El paisatge era espectacular, muntanyes totalment arides i multicolors, amb illes d'un verd molt intens a les valls. Tambe va ser una oportunitat per veure cabres de la regio (blue sheep), marmotes per un tubo, aligues, perdius, yaks... Pel que fa a l'Snow Leopard (molt famos aqui), nomes vam poder veure petjades fresques. Pero el mes interessant de tot i el que mes ens motivava d'aquest trekking es que ens allotjavem en families Ladakhis, en petitissims pobles (el mes gran tenia 12 cases i el mes petit una).
Va ser una experiencia de luxe, es un privilegi poder viure directament una cultura que, tot i haver patit alguns canvis recentment, s'ha mantingut bastant intacte durant centenars d'anys. La gent era increiblement amable i acollidora, tot i les dificultats amb l'idioma. Portavem un llibre per aprendre ladakhi i, tot i que no vam poder dir (ni entendre) gaires coses, va ser molt divertit. Anavem amb un guia local que ens facilitava la comunicacio i ens va explicar forca coses tant de la cultura com de l'entorn en el que ens trobavem.
Va ser molt intens i per nosaltres es una mica dificil explicar-ho per escrit, pero algunes de les coses que ens emportem amb nosaltres son, per exemple, aquest ritme en que la frontera entre feina i oci es molt feble. A part de que tot es molt mes lent, el mes interessant es que el que nosaltres entenem com a coses separades 'oci/treball', ellxs ho fan tot al mateix temps, es mes, inclus moltes coses que nosaltres considerariem treball per elles no ho es i ho consideren molt important per les relacions i la comunitat. Rentar la roba no es nomes rentar la roba, sino que tambe es trobar-se i xerrar sense presses. Fer un te no vol dir tenir el te el mes aviat possible a taula, sino que poden passar mil coses des que s'agafa el casso fins que acaba a la tassa. Tot aixo crea un ambient molt calid en el que les relacions esdevenen molt fortes (tant dins de la familia com amb amb les veinxs). Es molt habitual que s'ajudin unxs a lxs altrxs a l'hora de fer algunes feines, ja sigui al camp o a casa, a la vegada que en moments concrets, com naixaments, morts o casaments, tambe es donen molt suport. Durant molt de temps no han necessitat els diners en aquestes viles i encara avui dia es produeix intercanvi de productes entre els diferents pobles.
Mes enlla dels xinxes que atacaven la Gemma per la nit i de l'exponencialment incrementada capacitat de l'Adri per seure al terra durant hores en 'lotus assana' (la posicio de meditacio), podem explicar-vos algunes anecdotes. Els dos dies que vam viure amb la familia de Rumbak els vam compartir tambe amb un monjo budista que s'estava allotjant alla. Ens llevavem al mati sentint ja com recitava oracions interminables. Era divertit veure com badallava mentre recitava, posava la radio, llegia en diagonal...i el moment culminant va ser a la nit quan ens van oferir chaang (cervesa ladakhi feta de cibada) i el nen de la casa (d'uns vuit anys) li posava cervesa...ell se la bebia mentre recitava...li tornava a omplir....se la bebia...li tornava a omplir....se la bebia...li tornava a omplir....se la bebia... amb somriures de complicitat entre els dos. Quan nosaltres vam anar a dormir el ritual encara seguia. Seguint amb el tema monjos, a Skyu vam poder assistir a unes oracions dins del monestir fetes per un monjo hip-hoperu (son una plaga). Tambe vam viure moments molt divertits amb el nen de la casa de Yurutse (unica casa del poble), com per exemple, la seva benediccio de cada raco de la casa amb el seu estil propi. Al mati, quan marxavem, ell estava preparat, amb la seva motxilla posada, lligada per la cintura com nosaltres i disposat a fer-nos de guia. Evidentment, la despedida va acabar amb una pataleta i una estirada d'orelles.Tambe ha esta una oportunitat per poder provar el menjar tipicament ladakhi, ja que no hi ha restaurants que en facin, nomes n'hem trobat un en tot Leh. Han estat uns dies increibles que hem compartit basicament amb les dones de les cases, ja que, en ser estiu, els homes estan pasturant els ramats durant un parell de mesos. Una experiencia genial i inoblidable.
Des de llavors, el nostre dia a dia ha consistit en un callejeo constant per la ciutat de Leh, descubrint i saborejant els mil i un racons encantadors, introduint-nos aixi en la vida quotidiana de la ciutat. A mes, tot aixo ho hem pogut enriquir anant cada mati a veure un documental diferent al Women's Alliance Center, una associacio que fomenta el coneixement-reflexio-accio en vers la situacio social, politica, economica i ambiental de Ladakh, a la vegada que promou la cultura ladakhi. Aquest col.lectiu te molta rellevancia aqui, ja que busca l'afrontament critic del proces de globalitzacio, que en el cas de Ladakh s'ha vist iniciat de forma mes evident des de l'obertura, ara fa uns 30 anys, de les carreteres que el connecten amb la resta de la India.
Les consequencies d'aquest fenomen son, principalment, una perdua d'autonomia i sostenibilitat d'una societat que ha viscut aqui des de fa milers d'anys. Es a dir, molta gent que fins fa poc vivia i menjava tot l'any del que produien ellxs mateixxs, en un context de petites comunitats i amb una forta cooperacio, ara es troba en una situacio completament diferent. El que abans era un estil de vida autosuficient i sostenible (en el sentit de que es pot mantenir en el temps), ara s'ha vist transformat en un estil de vida depenent de l'exterior.
Els efectes de l'obertura de la carretera han estat principalment dos. En primer lloc, a permes l'entrada de productes de fora de la regio, els quals desestabilitzen el mercat local, sobretot aquells que estan fortament subsidiats, com per exemple l'arros. Aquest es produeix en altres zones de la India i constitueix la dieta fonamental, pero aqui implica que el producte local, el blat, no pugui competir. Aquest fet no te nomes consequencies a curt termini, com es destruir una part del mercat, sino que a mes, provoca la perdua de sobirania alimentaria, es a dir, perdua del control de la produccio i creacio d'una situacio de dependencia de l'exterior (tant economica com politica). A mes, molts dels productes que arriben actualment generen una gran quantitat de residus, que aqui es fa molt dificil de gestionar. Realment, a la India en general i aqui en particular, estem prenent molta consciencia respecte al tema dels residus, ja que tot allo que consumeixes alla es queda.
El segon efecte d'aquesta connexio de Ladakh amb la resta del mon, es l'entreda d'informacio parcial via tv, turisme, comerc, etc. en relacio a la vida a l'anomenat mon occidental. S'ha generat, sobretot entre lxs joves, una visio de la vida occidental com una vida facil, plena de luxe, comoditat i com un model a seguir. Aixo fa que molta gent deixi de cultivar, vagi a viure i treballar a la ciutat, adopti altres formes de consum i entri en la dinamica d'individualitzacio, es trenquin les comunitats i canvii la societat en general. Aixo ha provocat l'aparicio de fenomens relativament nous aqui com la falta de feina, gent sense casa o demanant diners, delinquencia, etc. Aixo es deu a que ni la vida a la ciutat acaba sent com esperaven, ni tenen la formacio per competir per llocs de feina que han estat ocupats per gent de fora i a mes moltes vegades ja no poden tornar enrera perque no disposen ni dels recursos necessaris ni del coneixement per cultivar la terra.
Aquesta historia es molt semblant a la que ja vam viure a Nicaragua, amb la diferencia de que aqui tot es mes recent i, per exemple, el tema dels transgenics, el monocultiu i els pesticides (molts d'ells prohibits a la UE) encara no han entrat amb tota la forca, tot i que son una amenaca real per aquesta regio i que ja son una realitat a gran part de la India. Tots aquests processos, per molt lluny i oblidats que ens semblin, son els mateixos que han passat a la nostra societat i els seus efectes son una realitat tambe a casa nostra.
Tot aixo evidencia la importancia de potenciar allo local, ja que aixo et permet incrementar el poder de decisio en tot allo que t'afecta (educacio, sanitat, alimentacio, desenvolupament social i comunitari, desenvolupament economic, etc.), evitar caure en la delegacio per desinformacio i desconeixement, fet que fa quedar-te desconectadx de la presa de decisions i sense control sobre les nostres propies vides. Qui de nosaltres ha decidit que s'aprovi una normativa europea que permetra setmanes laborals de 65 hores? Qui de nosaltres ha decidit que amb el pla nacional de l'habitatge basicament es continui reforcant l'enriquiment exagerat de les constructures? Qui de nosaltres ha decidit que a Sant Quirze ens gastem els diners en construir una mega-esglesia?
En definitiva (jeje), que ens morim de ganes de tornar cap alla i seguir amb els petits projectes que s'havien engegat i comencar-ne un munt de nous!
A data d'avui ens queden 40 dies que vole aprofitar al maxim. Per aixo, dema anem a una festeta al monestir budista d'Hemis que durara tot el cap de setmana. Despres combinarem la tranquilitat habitual de Leh amb excursions pel voltant fins al 25 de Juliol que ens plantem a Delhi per fer un recorregut per Rajhastan, despedir-nos i tornar amb il.lusio cap a casa.
3 comentarios:
Relat apassionant de debó! Quantes coses ens esteu ensenyant i quina riquesa aporteu del vostre viatge!
Per cert, estem intrigats, a quina perruqueria va l'Adri per a mantenir-se tan guapo?
Endavant amb la darrera etapa del viatge. Que feu tot el que us proposeu i ho visqueu al màxim com sempre. Molts petons!
El nivell d'enveja està arribant ja a quotes molt altes entre les fotos que vam poder veure del darrer hotel, les descripcions del darrer trekking... ara, lo del bus... pobre autobusero la que li devia caure al damunt! ni el pitjor dels monzones! jejejeje!!! Espero que les batalles amb les xinxes segueixin bé i que l'Adri dintre de poc ja leviti. Apa, a seguir-ho passant bé!
Hola chicotes veo ke seguis dándole duro y con mucho ánimo. Parece ke seguis teniendo una acogida muy cálida alla donde vais y eso da cuenta de la calidad de la gente ke estais conociendo (inversamente proporcional a su calidad de vida?) Bueno una abrazo molt fort nois. Animo ah Felicitats Adri¡¡ Aunke sea tarde pequeño saltamontes, A VER SI CONSIGUES llegar AL NIRVANA UEEEEE¡¡¡ jAJA
Publicar un comentario